Sheila Avilés és una jove esportista que amb poc temps s’ha situat a l’èlit internacional de les curses de muntanya. Nascuda a Igualada l’any 1993, llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, la Sheila és Campiona del món Sky Running 2017 i porta un 2018 també impressionant: 3a a Yading Skyrun (Xina), 1a (i récord) a la cursa de l’Alba i 5a a la Zegama-Aizkorri.
La Sheila però, és una noia senzilla, agradable i molt intel.ligent que toca de peus a terra. La seva relació amb Nur va començar quan degut a la intensitat dels entrenaments no tenia la regla i després de dos mesos de prendre’s l’essència floral Nur li va baixar. Avui conversem amb ella i aprenem molt de la seva actitud positiva i vital.
Com vas començar Sheila?
Als 10 anys vaig iniciar-me a l’atletisme. Acostumava a córrer a la cursa popular d’Igualada i, un dia, el que seria el meu entrenador al Club Atlètic d’Igualada (CAI) després, em va veure i va dir als meus pares que això de córrer era innat en mi. Em vaig apuntar al CAI i allà va començar tot. Durant molts anys vaig fer llançament de jabalina que combinava amb córrer, al final tot és esport.
Vas estar-hi molts anys fins que vas deixar l’atletisme, per què?
A mi sempre m’ha agradat córrer fons, llarga distància. Quan feia atletisme m’atreia el cross, camp a través, 3000 obstacle, 5000… Un dia em vaig cansar d’estar lluitant sempre contra el rellotge, no era prou satisfactori per mi. Al deixar-ho, alguns amics meus em deien que seria una bona corredora de muntanya i va ser descobrir-ho i enganxar-m’hi. Sempre m’ha agradat molt la natura i això era combinar dues passions. La natura i córrer és una fusió amb la que m’he quedat.
La teva evolució ha estat espectacular en molt poc temps. L’any passat tercera a Zegama i campiona de la copa del món. Aquest any sembla que estàs tenint molts èxits també… com ha estat això?
L’atletisme em va donar molt bona base i m’ha ajudat molt per començar a córrer. Sí que sento que hi ha hagut una evolució molt bèstia. Ara serà el cinquè any que estic fent curses de muntanya i bé, en un any i mig he començat a fer coses que mai m’hagués imaginat. Amb la base que portava i sobretot el fet que el meu cos ja s’ha adaptat a aquestes curses m’està donant molt bon resultat. Estic d’acord en que he fet un pas molt gran de cop, em pensava que seria més progressiu. L’any passat a principis de temporada hi ha vídeos meus on dic que algun dia m’agradaria ser o estar entre les millors del món i ara estic competint amb elles!
Com et motives per fer una cursa i superar els moments difícils?
Quan faig curses sempre intento gaudir-les, tot i que pateixo. Em dic a mi mateixa que córrer ja és un premi, no tothom té la possiblitat de fer el què fem nosaltres, de pujar les muntanyes tal i com les pugem i d’estar allà. També el fet de viatjar per mi és una oportunitat única i si el cos no respòn o no estic bé, intento centrar-me en la cursa i pensar positivament. L’estratègia que utilitzo és concentrar-me en viure en el moment, en l’ara. Si estic fent una pujada no deixo que la meva ment pensi negatiu i enlloc de pensar el què em falta, recordo tots els entrenaments que he fet o fins i tot em concentro amb paraules que em donen força. Em funciona.
Sembla que tinguis molt clar com fer-ho…
Havia fet una sessió o dues de coaching però tinc una ment amb les coses molt clares perquè al cap i a la fi crec que això és un procés d’aprenentatge. El fet de competir des de ben petita m’ha permès tenir molta experiència en això, jo també he tingut la ment negativa i me n’he adonat, quan madures, que aquesta mentalitat no serveix per res. Si vols estar davant i vols guanyar has de canviar i la ment l’has de posar en positiu. Quan te n’adones que si tu t’ho creus funciona, ho aconsegueixes. Jo creia que podia estar entre les millors del món, potser no tan d’hora, però ho pensava. Si jo m’hagués limitat no hagués aconseguit res.
Quins són els teus referents en aquest esport?
Hi ha atletes molt forts als que admiro però no sóc fanàtica de ningú. La Laia Andreu quan vaig començar, la Laura Orgué, l’Emily Forsberg, el Kilian Jornet, la Maite Mayor… m’agrada els valors que transmeten. Persones molt humils, és el què m’agrada.
Entrenar i competir a aquest nivell requereix un esforç físic molt intens i és molt dur. Quina relació tens amb el teu cos?
Fa un parell o tres d’anys vaig començar a cuidar-me i a fer un canvi amb l’alimentació. Em cuido moltíssim, penso que el rendiment és el resultat de tot. Exigeixo molt al meu cos i intento menjar bé per accelerar els processos de recuperació i crec que el cos s’ha de mimar.
I com menges ara?
Menjo molt sa, estic amb la nutricionista Sandra Sardina i segueixo una dieta especial esportiva que té en compte el desgast dels entrenaments i les competicions. La meva alimentació és tot natural. Quan vaig a entrenar menjo coses com dàtils, fruits secs, fruita…
Com vius el cicle menstrual?
Les dones quan estem en ple rendiment i entrenem molt estressem el cos i això té unes conseqüències com que la regla no baixa. Jo noto l’ovulació, i tinc tot el procés d’ovulació igual: m’inflo, em fa mal la panxa, els ovaris… però és difícil regular la regla. Perdem mesos menstruals i no és bo i s’ha d’intentar regular com sigui. Sí que hi ha químics que ho poden provocar però jo no volia res que no fos natural. La Cristina Llorens de Nur em va comentar el tema de l’essència floral de clitòria, un regulador hormonal natural. Ho vaig prendre durant dos mesos i em va baixar la regla! Pensava que era un miracle però van ser les essències, un producte totalment natural. Vaig al.lucinar, no m’ho creia.
I així va començar la teva relació amb Nur…
Nur es va interessar per mi i la veritat és que estic molt agraïda. Tenim una relació propera i familiar perquè compartim els valors d’allò natural, la senzillesa de les coses i la relació directa amb la dona. Crec que és un win win.
Com veus la dona en les competicions trail running?
El paper de la dona dins el trail running està creixent cada cop més. A les curses cada cop hi ha més dones i està augmentant molt el nivell de les atletes. Ara per exemple l’última prova de Xina hi havia més nivell en dones que en homes. Es un orgull que les dones poguem demostrar que som capaces de fer el què vulguem.
Hi ha desigualtats?
Sí, i tant. En coses com els premis econòmics: es premien menys dones i reben menys diners. També les mitjans de comunicació, les dones sempre estan en un segon terme. Jo em pregunto per què. Les dones patim igual, correm igual. Aquesta desigualtat encara hi és. Esperem que vagi canviant.
